dilluns, 6 d’abril del 2015

LA NOSTRA VIDA ÉS UN CONTE

Amb els alumnes de 1r d'eso l'amic Carles es presenta com a filòleg i ens explica al que es dedica a explicar contes. En aquesta primera trobada ens ha fet reflexionar sobre la idea de que els contes són les estructures bàsiques del que ens passa sempre a la nostra vida.
Tot es llegeix. Instintivament llegim, ho podem fer bé o malalment, però és una habilitat que tenim tots. Llegir i interpretar bé ens permet adaptar-nos millor als altres. Què és el que llegim quan mirem a les persones?

De la història d'en Polzet a la Caputxeta Vermella s'en desplega una estructura que s'anirà repetint en altres relats, la figura i el paper de l'heroi i la seva trajectòria...
Els petits acostumen a ser febles i els dolents grans i vells.

No cal sortir amb ningú, no parlis amb desconeguts, no t'entretinguis...ens ho dèien a nosaltres quan erem petits, però és veritat que de vegades, quan un llop ens ensenya un altre camí i ens oblidem dels consells.

I passa que un bon dia, una noia de dotze anys, davant de l'ordinador tenia molt clares 3 coses que no havia de fer. Tenia falsejada la seva identitat a les xarxes socials i no va ser capaç de desconfiar d'un llop, un llop que li deia el mateix que en el conte de la caputxeta. 
Cal interpretar profundament i llegir per adaptar-se a l'entorn de la forma més ràpida possible.

Aprofundint en aquests contes hem interioritzat la relació que tenen amb la vida real.

Què passa si comencem les històries al revés? Donem pas a la intriga, al misteri...Caldrà imaginar què haurà passat abans.

Ara caldrà veure com farem el següent pas, l'storyboard per planificar el booktràiler. La clau: saber explicar bé una història, amb tots els ingredients que faran possible que l'espectador tingui curiositat per llegir.

Amb 2n d'eso en Carles ens explica quins són els valors d'un heroi.D'entrada tots tenim simpatia per la gent entusiasta, són herois.
Dan Osman, és un especialista en pujar parets sense corda. Mirem un fragment d'un vídeo on s'el veu justament fent això. En el moment clau ens quedem amb l'intriga del què passarà. No ho sabem. Això és el que ens agrada: el que no sabem.

Ens recita el primer fragment del llibre Cien años de soledad de Grabriel García Márquez que després ens fa viatjar enrere en la història...llegim i constantment ens estem preguntant el què passarà.
Sempre hi ha d'haver coses que no sabem. Serveix per la mateixa vida. El que ja sabem no ens interessa.

Enllaçant amb el com explicar històries, els espectadors han de saber de què anirà el llibre ignorant moltes coses..

Com han de ser els herois? Bàsicament joves i quasi sempre acaben malament. Dan Osman també va ser un heroi. Va morir jove. Per ell jugar-se la vida fent escalada sense corda era justament la seva passió. Quin altre heroi va morir amb 33 anys i té una base d'història de la seva vida similar?
Els herois són bons i també són nens. Parlem de Harry Potter, no té pares però els té presents. Perquè guanya als dolents? Perquè és bo, i és bo per l'amor dels seus pares.

Tots els herois desenvolupen les seves activitats per arribar allà on desitgen.

La nostra vida també és un relat.



EL RELAT I EL DESTÍ DE L'HEROI

Amb els alumnes de tercer s'ha parlat del pensament lateral i l'analogia. Tot explicant que en un relat el que realment interessa és que no passi el que és previsible. La llengua trenca la norma i en un relat ha de passar el mateix.
El que interessa en un relat és que es trenqui l'analogia, trencar el que creiem que serà previsible i sorprendre.

Amb quart, s'ha parlat d’un dels papers del narrador: enunciar el destí de l’heroi, de vegades en forma de monòleg interior que fins i tot arriba a l’autoprofecia.

Un comentari sobre la famosíssima escena final de Blade runner. El replicant esdevé un nou superhome, a l’estil de Frankenstein. Quins en són els atributs? És superior, diferent i estrany, no té amics, ningú l’entén, és foraster i sobretot està per damunt del bé i del mal.

El replicant es redimeix abans de morir perquè sent empatia envers el personatge de Harrison Ford i el salva d’una mort segura. La reflexió que l’androide fa sobre els records que es perden si no són narrats “com llàgrimes sota la pluja”, és bellíssima. Fa pensar que és nostra la responsabilitat de transmetre els records de les generacions anteriors i que continuïn vius.


Es formula repetidament la pregunta “som humans”? Quins en són els atributs? Aquesta reflexió es reitera al llarg de la sessió, mitjançant l’observació de documents tan heterogenis com el trailer de The Third Man, d’Orson Welles i els TED talks a YouTube. Clàssics i moderns davant d’un mateix repte. En el fons, no hi ha canvis substancials entre abans i ara.